Aquest I Congrés Internacional sobre Masculinitats i Igualtat – CIMASCIGUAL,pretén introduir un tema propi dels estudis de gènere però poc abordat en el context espanyol, tant en les universitats com per part de les institucions públiques. En l’àmbit estatunidenc, el nord d’Europa, Austràlia o a Llatinoamèrica, és una qüestió que cada vegada està cobrant major importància en el món acadèmic i també en l’activista.
“El concepte analític de Gènere, introduït a principis dels huitanta, va pretendre superar aquell enunciat essencialista i universalista segons el qual en última instància la “biologia és destinació”. […] La teoria de Gènere posa l’accent, a més, en el fet que les identitats de gènere es constitueixen recíprocament i que, per tant, per a comprendre l’experiència de ser dona en un context històric concret és imprescindible tindre en compte els atributs de ser home” (Stolcke, 1996:341).
Els camins cap a la igualtat real reclamen actualment i necessàriament la implicació dels homes, de la superació d’un model de masculinitat tradicional obsoleta i la transició cap a altres formes possibles i més igualitàries de ser homes en la nostra societat. Alguns dels últims esdeveniments viscuts tant en l’àmbit estatal com mundial, han posat de manifest la necessitat urgent de la incorporació dels homes a la lluita per la igualtat. En el cas espanyol estem assistint a la visibilització cada vegada major d’un moviment feminista potent i amb gran capacitat organitzativa i de mobilització, com així ho han demostrat fenòmens com el 7N: Marxa estatal contra les violències masclistes a Madrid el 2016, o el 8 de març de 2018 i la vaga plantejada en aquests termes que va obligar els homes a posicionar-se des d’una reflexió prèvia del que les dones estaven tractant de significar.
A més, tota aquesta mobilització i pressió social a través del moviment feminista, i de tota mena d’organitzacions i fins i tot de partits polítics, ha afavorit la inclusió en l’agenda política de demandes que directament o indirectament apel·len a la reflexió sobre la masculinitat: el permís de paternitat (igual i intransferible) per apel·lació a la coresponsabilitat en les cures, o la qüestió de l’anomenada “Manada” de la violació múltiple de Pamplona al juliol de 2016, que ha suposat una crítica manifesta que interpel·la directament al privilegi masculí sobre els cossos de les dones a través de la denominada “cultura de la violació”.
És precisament en aquest moment de qüestionament manifest de la masculinitat quan es fa més necessari i urgent, sens dubte, apel·lar a institucions que, pel seu àmbit de treball i la seua capacitat d’influència en la societat, poden i han de tindre un paper clau en la transformació del model d’identitat masculina cap a altres formes possibles de ser home més concordes amb els temps actuals, temps de lluita feminista, destacant també el perfil de l’alumnat, que usualment són xics joves, en què cal posar especialment el focus d’atenció.
La universitat, des de la seua posició social determinada com a institució de reconegut prestigi i respecte per part de la ciutadania, ha de ser impulsora activa de l’estudi i el canvi entre els homes, fomentant la investigació i el coneixement de les masculinitats des d’una perspectiva científica interdisciplinària, així com facilitar els espais de debat i visibilització de la crítica del model hegemònic i tradicional, i de les formes alternatives i dissidents amb la norma dominant de la masculinitat que comencen a emergir des de fa pocs anys. A més, s’ha d’implicar activament en la divulgació del coneixement generat per l’acadèmia perquè aquest no quede en els seus propis circuits, sinó que siga aprofitat per la societat en el seu conjunt.